El desenvolupament del camp associatiu en el paisatge de padel actualment segueix sent força dispar. Els clubs de tennis afiliats a la Federació Francesa de Tennis no tenen la intenció de seguir la voluntat d’aquesta. Alguns no tenen mitjans, d’altres tenen prioritats diferents. Però alguns clubs, que són capaços de fer-ho, estan convençuts del que fa padel als seus membres des del punt de vista esportiu, però també per a ells mateixos i per revitalitzar la seva vida de club i el seu nombre de membres.

Aleshores ens vam preguntar si el sector privat, que fins ara ha dominat el món padel en termes d’oferta (al voltant del 80% a Hauts-de-France), patiria aquesta situació i la voluntat de la FFT de voler desenvolupar la padel en clubs afiliats.

Més enllà del fet que un club afiliat a la FFT tingui o no els mitjans, no tots els líders estan en contra del desenvolupament de la padel, però tampoc no hi són tots els líders. Els líders o presidents de clubs no tenen totes les mateixes aspiracions. Hem vist que com més gran és un líder del club, menys motivat està per crear un camp de futbol. padel. Alguns tenen la idea que és exclusivament un club de tennis i que només compta aquesta pràctica.

Respecte als professors de tennis, és el mateix fenomen. Com més gran sigui l’entrenador, menys probabilitats té d’ensenyar aquesta pràctica. Hi ha motius per a això: alguns s’acosten a la retirada i, per tant, no tenen cap interès a voler diversificar el seu camp d’actuació, i alguns simplement se centren exclusivament en el tennis.

Ens vam dir que, al contrari, els professors de tennis, que actualment representen els professors de padel, recorreria a estructures privades per ensenyar la pràctica, perquè el sector privat té més mitjans per pagar-les millor. Tot i això, cap argument ho demostra. De fet, el nombre d’estructures privades és molt limitat, sobretot a Hauts-de-France, i el sector queda, doncs, relativament bloquejat. És molt probable que un entrenador que vegi la construcció d'un padel al club on imparteix classes, ensenyaria principalment al seu club i, possiblement, des d’un punt de vista complementari si troba un lloc en un centre privat i si en té temps. Des del punt de vista educatiu, cap dels dos entorns, privat i públic, no es veuria desfavorit.

Després de tota aquesta investigació, finalment tenim la impressió que el desenvolupament de padel en clubs de tennis poden beneficiar indirectament les estructures privades o, en qualsevol cas, no impactar-hi. És cert que, com hem vist, els llicenciataris de tennis anirien al seu club de tennis si hi hagués una pista, sobretot per un problema de preus, però no tots.

A més, els practicants de padel corresponen a un perfil ampli i molt heterogeni i la majoria dels participants no són necessàriament llicenciats de tennis. Per tant, tenim grans dubtes que el sector associatiu sigui capaç d’atraure a tots els esportistes d’altres esports que no siguin el tennis, sobretot pel fet que el nivell de servei sempre es mantindrà més alt als centres privats que als clubs de tennis.

Però el desenvolupament associatiu de padel permetria una major visibilitat de la pràctica i, per tant, sens dubte un augment del nombre de practicants. Aquest augment també beneficiaria les estructures privades.

A Espanya n’hi ha padel El 50% de les estructures privades i el 50% de les estructures associatius, cosa que demostra que les dues poden existir juntes (fins i tot si cal anar amb compte amb les comparacions, perquè el món de l’economia espanyola té divergències respecte al mercat francès). Tanmateix, aquesta competència entre els dos sectors ha de mantenir-se sana i justa. De fet, si el sector associatiu ven els seus preus, això seria un desavantatge per al sector privat. Tot i això, tenint en compte el cost d’un camp, és difícil veure com els clubs arriben a vendre els seus preus.

En resum, tenim la sensació prèvia que el desenvolupament del sector associatiu no necessàriament desfavoriria el sector privat. Fins i tot això en podria treure profit si aquest desenvolupament del sector associatiu està ben estructurat.

Pierre Lemonnier

Pierre va estudiar STAPS i va validar un màster en gestió esportiva després d’haver estudiat a Reims, Frankfurt i Lille. Vaig descobrir el padel el 2014 durant el meu any Erasmus a Frankfurt gràcies a un amic espanyol. Maleït és bo padel !

Sobre el mateix tema